El creixement demogràfic de Manlleu ha anat sempre estretament lligat a l'activitat industrial i, a la immigració. És en la dècada dels cinquanta quan es produeix l'arribada de la segona onada migratòria, persones procedents aquest cop d'Andalusia, que arriben atrets per l'expansió de l'activitat industrial. La dècada dels seixanta va implicar nous canvis i transformacions de gran transcendència. Si bé el sector tèxtil va perdre importància -tot i ser el que generava més ocupació-, l'impuls de la construcció, la metal·lúrgia, l'alimentació i el sector químic van possibilitar nous llocs de treball. El 1970 Manlleu tenia 13.169 habitants i, tal com diu en Josep Burgaya, la població va créixer en un seixanta per cent en un lapse dels quinze anys que van de 1960 a 1975, passant de 9.410 habitants a 15.054 3.
Pel que sabem els problemes lingüístics, d'integració cultural i social, d'habitatges i d'infrastructures de tota mena, no preocupaven excessivament els dirigents franquistes de l'època. El resultat fou un creixement urbanístic continuat i sense cap mena de planificació, amb tot el que implica de deficiències, d'especulació, de mala qualitat dels habitatges, i una certa segregació urbana dels immigrants, amb les dificultats afegides que suposava de cara a la integració. Aquest increment demogràfic i la necessitat de nous habitatges va fer que sorgís un nou barri, el de l'Erm, on s'hi construïren els blocs d'en Mateu i en Garcia i on es concentrà la població nouvinguda amb el que de guetització va suposar. Les deficiències en tots els aspectes de l'eufòrica planificació franquista s'agreujarem amb la crisi del sector tèxtil als setanta. Amb l'inici de la transició Manlleu va recuperar la seva vitalitat social i, tal com ja havia passat a la primeria del segle, el moviment obrer, associacions, partits polítics en la clandestinitat, i d'altres col·lectius amb inquietuds, van començar a denunciar i a reivindicar solucions als conflictes plantejats.
Als primers anys de la dècada dels vuitanta comença a arribar, tímidament, una nova onada, la tercera, de persones procedents, aquest cop, del Magrib. Són homes que han deixat el seu país d'origen , de manera forçada, per guanyar-se la vida.Vénen sols i aterren a Manlleu atrets per la demanda de mà d'obra barata que hi ha a la construcció, al sector tèxtil i a la indústria càrnica. Al començament, són homes sols, amb un nivell nul o baix d'instrucció, i per això mateix, saben que ocuparen els graons laborals inferiors. Saben que hauran de treballar en feines escarrassades i mal pagades, és a dir, les que refusen els treballadors d'aquí. La majoria, a causa de la seva situació il·legal, no tenen contracte de treball, ni tampoc permís de residència. Viuen en cases en pèssimes condicions d'habitabilitat i paguen lloguers desmesurats. S'amunteguen en pisos petits sense cap mena d'intimitat.
Amb els anys, tot i tenir feines inestables, es veuen en cor de fer venir els fills més grans, en edat de treballar. I així, de mica en mica, en arribar a finals dels noranta comencen el procés de reagrupament familiar, fent venir la dona i els fills més petits.
Pel que fa a l'aspecte material, les condicions de vida d'aquestes famílies de tercera generació d'immigrants són iguals de precàries que en onades passades; pel que fa a la seva integració en la societat, hi ha molts factors ben diferents d'èpoques anteriors, començant per la llengua -no tant en el sentit de vehicle de comunicació com en el de concepció de la realitat- i seguint per les tradicions socioculturals.
Si el 1981 Manlleu tenia censats 15.962 habitants, avui, a finals del 2001, passa dels 18.000. D'aquests, aproximadament 1800 provenen de països extracomunitaris, la majoria del Marroc. Hem crescut en habitants i en complexitat social. Les necessitats de la població són les mateixes que en tots els moments en què s'ha produït un increment notable de la població: treball, habitatge, sanitat, educació, lleure. L'impacte de la immigració segueix, doncs, marcant en l'actualitat i de manera determinant la vida de Manlleu. El col·lectiu immigrant disposa d'espais propis com ara la Mesquita, les carnisseries Halal, els comerços, o les seves entitats.
|

|